Català | Français | Español
Pàgina principal
Vous êtes à: Page principale >Enluminures > Modus Operandi > Enluminure

Enluminure

EL DISSENY I L'ENTINTAT

D'entrada, ens cal triar el tipus de suport a emprar, tot tenint en compte que cada suport requereix una preparació concreta.

En el meu cas, uso principalment el pergamí, a voltes el papirus i molt rarament el paper. El pergamí sempre és pell (els més comuns són les pells d'ovella, de cabra o de vedell). Un cop aquest pergamí ha sortit de ca l'adober, cal preparar-lo per al treball a realitzar. Primerament cal tesar-lo i a continuació polir-lo (per tal de donar-li l'absorció justa) i tallar-lo a la mida volguda. Sovint, tallar-lo primer és millor.

El papirus, que és el teixit de les fibres de la planta que li dóna el nom, no demana tanta preparació i, si és de bona qualitat, pot ser usat directament.

Un cop el suport està preparat, és defineix el disseny: imatges i escrit. Un bon consell és composar la pàgina sobre un paper d'esbós amb mides reals, a fi de poder solucionar tots els problemes que el treball genera, sense així malmetre el suport. Una vegada s'ha ben definit la composició de la pàgina o del treball, es transporta el dibuix sobre el pergamí, ja sigui dibuixant-lo de nou, ja sigui calcant-lo, ja sigui... Tot seguit es fixa amb tinta.

Antany, en els antics "scriptoria", l'il·luminador i el cal·lígraf rarament eren la mateixa persona, i això obligava a fixar primerament el text amb tinta (la fórmula de la fabricació de la tinta era un dels secrets més ben guardats de cada "scriptorium"). A l'actualitat, i també en el meu cas, gairebé sempre és la mateixa persona i això permet, si així convé,  de fixar el text després de l'entintat del dibuix.


EL DAURAT

Després de l'entintat, ve el daurat, la part més delicada de tot miniat. Per a daurar cal triar, també, el tipus d'or que s'emprarà: pot usar-se el pa d'or (que són finíssimes làmines d'or) o l'or en pólvores. Si triem el pa d'or, que és el més aconsellable, usarem sempre or fi (el de 24 quirats és el millor) i mai or fals, ja que aquest últim, malgrat les proteccions que li puguem donar, sempre acaba per rovellar-se (l'or fals és un aliatge a base de llautó).

Sempre usarem la tècnica dita "a l'aigua", l'única que permet de brunyir l'or. En aquesta tècnica l'or es posa sobre un guix d'imprimació dit "guesso", del qual n'existeixen diverses composicions. Aquest "guesso", un cop sec i polit, s'humiteja lleugerament i això li dóna el mordent necessari per a fixar la làmina o pa d'or.

Finalment, quan l'or ja està ben sec, se'l brunyeix amb una àgata. Això fa que sorgeixi la seva llum amb tot el seu esclat.

Si usem l'or en pólvores, ho fem a la manera de l'aquarel.la o el gouache. Aquesta tècnica s'empra principalment per a donar llums i perfilar, i no tant per a omplir superfícies.

Un consell assenyat és procurar no mesclar ambdues tècniques.

A El Llibre de l'Art, de Cennino Cennini (finals del s. XIV) hi trobareu el "vademècum" del daurador i també del pintor (als tallers medievals tant es feia un retaule com la il·luminació d'un llibre, ja que les seves tècniques són germanes per part de pare i de mare, només les diferencia el suport: fix en un, mòbil en l'altre). Tot el que Cennini diu va a missa, especialment sobre el daurat.

EL TREMP I EL COLOR

L'últim pas, per acabar un miniat és donar-li llum, és a dir color, ja que sense llum no hi ha color. Ve't aquí l'origen del nom d'aquesta tècnica: la il·luminació. Aquest pas és el que ens ocuparà més temps.

Per acolorir o il·luminar les miniatures i els motius decoratius del miniat es poden usar un bon grapat de tècniques, des de la tinta xina fins al tremp d'ou, tot passant pel gouache, l'aquarel.la i l'acrílic. Amb tot, tradicionalment s'ha usat el tremp, especialment el d'ou.

La física de la pintura és ben important si volem que l'obra travessi els temps i els resultats ens satisfacin. Primerament hem de triar uns pigments compatibles entre ells: així evitarem molts enfosquiments i canvis de color no desitjats. En segon lloc, hem de decidir quin serà el nostre aglutinant o, el que és el mateix, la tècnica pictòrica que emprarem.

La tècnica tradicional de la il·luminació és la del tremp, ja sigui de caseïna, d'ou o d'altres (la fórmula de la fabricació del tremp era un secret major de cada taller o scriptorium). De fet, hi ha tantes fórmules de tremp com persones hi ha.

El tremp d'ou, l'aglutinant més comú, sempre es basa en el rovell o la clara d'ou, però en funció del que acompanya l'ou, el resultat pot ser ben diferent. De fet, cada mestre ha ajustat els ingredients de la seva fórmula al seu temperament, la qual cosa li ha permès que el pinzell sigui una extensió de la seva mà.

L'ús d'aquesta tècnica permet que, una vegada el pigment està ben sec, la superfície acolorida sigui brunyida, aconseguint amb això una lluentor especial.

El vernís final no sempre és necessari i fins i tot és desaconsellable en el llibre.

Get the Flash Player to see this player.
Octavi Aluja 2008 | Tots els drets reservats | Avís legal | Condicions d'us | Contactar